Alienació parental: existeix i cal posar-hi remei
Alienación parental: existe y hay que poner remedio
Josep Xurigué|30 gener 2026|Línia
Es tracta d’un fenomen que colpeix els drets i el benestar dels infants. En síntesi, es produeix quan un dels progenitors manipula l’infant contra l’altre progenitor. Li ensenya a odiar-lo, a repudiar-lo i separa el fill alienat del progenitor alienat.
Les conseqüències per a l’infant es poden imaginar. El seu desenvolupament perdrà la riquesa, l’estabilitat emocional de fruir de l’amor dels dos progenitors; com un ocell que intenta volar amb una sola ala.
L’alienació parental pot tenir diversos graus, però en l’extrem, el progenitor alienat i tot el grup parental alienat, tant sigui patern o matern, perdrà progressivament i totalment el contacte i la relació amb l’infant. Es tracta d’un fenomen molt dur. De costos emocionals i psicològics grans per a l’infant o jove que és víctima de l’alienació. I naturalment, difícil i dur per al progenitor alienat i el seu grup parental, tant si és la banda materna com la paterna.
El primer que cal és preservar el benestar físic i emocional de l’infant alienat. El bé superior jurídic i vital és el benestar de l’infant. El tema ha generat controvèrsia. S’ha parlat fins i tot d’una síndrome, que ha estat discutida i no acceptada, finalment, per part de la ciència i del món institucional i jurídic a casa nostra.
En qualsevol cas, sí que sabem que existeix l’alienació parental com a forma de xantatge emocional, com a forma de manipulació o instrumentalització del fill o filla per part d’un progenitor contra l’altre progenitor. Com una forma clara de maltractament i de vulneració dels drets dels infants; i dels drets humans per l’impacte que té en el menor i en el seu sistema familiar.
Soc politòleg i no psicòleg, ni psiquiatre, ni jurista. Però, sobretot, soc un ésser humà. Per tant, em preocupa i ens ha de preocupar el fenomen des del punt de vista de les conseqüències psicològiques, de benestar emocional, traumàtiques que tindrà l’alienació en el futur desenvolupament de l’infant i de l’adolescent que esdevindrà adult. És la primera víctima d’aquest estrall, d’aquesta xacra. I segona víctima és el progenitor alienat i el seu grup familiar.
Quants casos més s’han de produir fins que hi hagi una actuació eficaç de salvaguarda de drets i de protecció dels infants i de les famílies alienades? L’infant o adolescent alienat pot esdevenir un adult lliure que visqui amb plenitud les seves relacions d’afecte? La ferida parental de l’alienació serà superada per l’infant? Podem evitar com a societat aquesta vulneració greu dels drets dels infants amb una intervenció protocol·litzada dels sistemes de salut i protecció dels infants i dels Jutjats de Família?
Les respostes des de les ciències humanes i de la salut són múltiples i dependran de cada infant, adolescent, del seu context, del nivell d’atenció mèdica i psicològica que hagi rebut, de la intervenció judicial que s’hagi produït en cada cas. En tot cas, és necessari que es produeixin les denúncies i que formi part de l’agenda del debat social, jurídic, psicològic i públic, en definitiva.
Molts pares i mares víctimes també de l’alienació acaben no realitzant les accions de denúncia davant l’autoritat civil i judicial, cansats de burocràcia, lentitud, falta d’eficàcia i, dut a l’extrem, fins i tot d’incomprensió per part dels sistemes de salut i protecció dels infants i dels drets de família.
Cal emprendre les accions de protecció necessàries i és urgent que es produeixi un rigorós debat científic, polític i jurídic sobre el correcte abordatge d’aquestes situacions que vulneren, al meu entendre, drets humans i drets fonamentals. I, en primer lloc, és necessari visibilitzar socialment l’existència d’aquest cruel maltractament. No es tracta només del perímetre o de la prevalença, de l’abast d’aquest fenomen, es tracta de posar remei a una vulneració flagrant de drets en els més petits.
Els nens i nenes i adolescents mereixen gaudir de l’amor, el bagatge i la riquesa que aporten els seus dos progenitors i els seus respectius grups paterns i materns
El nostre sistema de dret de família consagra com un bé jurídic superior la protecció i el benestar de l’infant. L’alienació parental amb l’etiqueta que la vulguem emmarcar, en forma de xantatge emocional (fent incompatible l’amor d’un progenitor amb l’amor de l’altre), existeix. El progenitor alienador sovint ha rebut aquest tipus de maltractament en la seva infància i el repeteix, o bé mostra problemes, més o menys greus, de salut mental o emocional. Per tant, també ha de ser atès i acompanyat. I si no cessa el seu comportament, ha de ser sancionat per l’autoritat, a banda d’acompanyat.
Però en tot cas, és imprescindible que els serveis de salut mental públics i privats infantojuvenils siguin conscients, sense eufemismes i allunyats d’apriorismes i prejudicis, de la gravetat i l’impacte greu sobre la salut i el futur desenvolupament d’aquests infants. Per no parlar dels drets dels pares i mares alienats que es veuen brutalment separats dels seus fills i filles, i veuen transformar-se l’amor que els seus fills els tenien en odi o indiferència, en el millor dels casos. Aquests pares i mares, avis, oncles i familiars també són, reitero, les segones víctimes d’un sistema de salut mental i serveis socials, de protecció dels menors que no és prou sensible ni audaç, en el reconeixement i l’acció decidida davant d’aquest fenomen.
És necessari, sense ambigüitats, que s’estableixin protocols professionals per al seu reconeixement i acció. Per tal de restaurar amb celeritat i eficàcia, amb l’acompanyament terapèutic i judicial necessari, els vincles paterno i maternofilials originaris que estan essent damnats, i també els vincles amb els grups patern o matern que estigui alienat: o no és greu que els avis perdin els seus nets, per la decisió alienadora i insana d’un pare o d’una mare? I els oncles, i els cosins, i el grup d’amistats, també perdin el vincle en els casos més greus d’alienació parental?
Finalment, necessitem que l’autoritat de l’Estat, des de la Fiscalia que ha de vetllar per la protecció dels drets dels menors, naturalment el síndic de greuges com a comissionat del Parlament de Catalunya pels drets de la infància i sens dubte el Poder Judicial, jutges i magistrats responsables dels Jutjats de Família, assessorats pels equips de psicologia (EATAF) que els assisteixen en la seva valuosa i difícil funció d’aplicar el dret de família, siguin conscients i encapçalin els debats professionals i jurídics necessaris per protegir degudament aquests infants i adolescents alienats.
Ens hi va el futur i la felicitat d’aquests infants i joves, de la seva plenitud com a éssers humans. El desenvolupament ple de les seves capacitats emocionals, afectives, de salut. No actuar o actuar tard condemna l’infant a ferides segures amb conseqüències en el futur.
Poder estimar i estimar amb llibertat, sense coaccions de cap mena, és al centre del que és i ha de ser una persona digna i plena. Ni més ni menys parlem d’això.
Hi ha massa infants i joves que són víctimes de l’alienació parental. I massa pares, mares i avis i oncles que ja han patit prou aquest difícil i dolorós tràngol. És hora, com a societat madura, d’abordar un debat serè i lliure de prejudicis, però ple de voluntat per protegir els homes i dones de demà. Un debat serè per atendre les víctimes, atendre degudament els infants, fer la detecció en les primeres fases i les actuacions decidides i eficaces per reconèixer i arbitrar les mesures terapèutiques i judicials suficients per revertir-la.
La societat líquida difumina la idea d’autoritat. I desdibuixa la idea que havent-hi dos progenitors ambdós aporten amor al fill, i ambdós són necessaris, també en els casos de separacions i divorcis difícils.
Els nens i nenes i adolescents mereixen gaudir de l’amor, el bagatge i la riquesa que aporten els seus dos progenitors i els seus respectius grups paterns i materns. I la societat, l’estament mèdic i l’Estat ho ha de fer possible.
Per viure bé i per volar, com a metàfora d’una emancipació i una vida lliure i plena, calen dues ales, una motxilla lleugera i arrels.
Cap infant més privat d’allò més essencial: l’amor dels seus progenitors.
Josep Xurigué Camprubí, doctor en Ciències Polítiques (UAB) i professor col·laborador de Govern Local i Innovació (UOC)
Alienación parental: existe y hay que poner remedio
Alienació parental: Existeix i cal posar-hi remei
Josep Xurigué|30 gener 2026|Línia
Se trata de un fenómeno que golpea los derechos y el bienestar de los niños. En síntesis, se produce cuando uno de los progenitores manipula el niño contra el otro progenitor. Le enseña a odiarlo, a repudiarlo y separa el hijo alienado del progenitor alienado.
Las consecuencias para el niño se pueden imaginar. Su desarrollo perderá la riqueza, la estabilidad emocional de fluir del amor de los dos progenitores; como un pájaro que intenta volar con una sola ala.
La alienación parental puede tener varios grados, pero en el extremo, el progenitor alienado y todo el grupo parental alienado, tanto sea paterno o materno, perderá progresivamente y totalmente el contacto y la relación con el niño. Se trata de un fenómeno muy duro. De costes emocionales y psicológicos grandes para el niño o joven que es víctima de la alienación. Y naturalmente, difícil y duro para el progenitor alienado y su grupo parental, tanto si es la banda materna como la paterna.
El primero que hace falta es preservar el bienestar físico y emocional del niño alienado. El bien superior jurídico y vital es el bienestar del niño. El tema ha generado controversia. Se ha hablado incluso de un síndrome, que ha sido discutida y no aceptada, finalmente, por parte de la ciencia y del mundo institucional y jurídico a casa nuestra.
En cualquier caso, sí que sabemos que existe la alienación parental como forma de chantaje emocional, como forma de manipulación o instrumentalización del hijo o hija por parte de un progenitor contra el otro progenitor. Como una forma clara de maltrato y de vulneración de los derechos de los niños; y de los derechos humanos por el impacto que tiene en el menor y en su sistema familiar.
Soy politólogo y no psicólogo, ni psiquiatra, ni jurista. Pero, sobre todo, soy un ser humano. Por lo tanto, me preocupa y nos tiene que preocupar el fenómeno desde el punto de vista de las consecuencias psicológicas, de bienestar emocional, traumáticas que tendrá la alienación en el futuro desarrollo del niño y del adolescente que acontecerá adulto. Es la primera víctima de este estrago, de esta lacra. Y segunda víctima es el progenitor alienado y su grupo familiar.
Cuántos casos más se tienen que producir hasta que haya una actuación eficaz de salvaguardia de derechos y de protección de los niños y de las familias alienadas? El niño o adolescente alienado puede acontecer un adulto libre que viva con plenitud sus relaciones de afecto? La herida parental de la alienación será superada por el niño? Podemos evitar como sociedad esta vulneración grave de los derechos de los niños con una intervención protocolizada de los sistemas de salud y protección de los niños y de los Juzgados de Familia?
Las respuestas desde las ciencias humanas y de la salud son múltiples y dependerán de cada niño, adolescente, de su contexto, del nivel de atención médica y psicológica que haya recibido, de la intervención judicial que se haya producido en cada caso. En todo caso, es necesario que se produzcan las denuncias y que forme parte de la agenda del debate social, jurídico, psicológico y público, en definitiva.
Muchos padres y madres víctimas también de la alienación acaban no realizando las acciones de denuncia ante la autoridad civil y judicial, cansados de burocracia, lentitud, falta de eficacia y, llevado al extremo, incluso de incomprensión por parte de los sistemas de salud y protección de los niños y de los derechos de familia.
Hay que emprender las acciones de protección necesarias y es urgente que se produzca un riguroso debate científico, político y jurídico sobre el correcto abordaje de estas situaciones que vulneren, en mi opinión, derechos humanos y derechos fundamentales. Y, en primer lugar, es necesario visibilizar socialmente la existencia de este cruel maltrato. No se trata solo del perímetro o de la prevalencia, del alcance de este fenómeno, se trata de poner remedio a una vulneración flagrante de derechos en los más pequeños.
Los niños y niñas y adolescentes merecen disfrutar del amor, el bagaje y la riqueza que aportan sus dos progenitores y sus respectivos grupos paternos y maternos
Nuestro sistema de derecho de familia consagra como un bien jurídico superior la protección y el bienestar del niño. La alienación parental con la etiqueta que la queramos enmarcar, en forma de chantaje emocional (haciendo incompatible el amor de un progenitor con el amor del otro), existe. El progenitor *alienador a menudo ha recibido este tipo de maltrato en su infancia y lo repite, o bien muestra problemas, más o menos graves, de salud mental o emocional. Por lo tanto, también tiene que ser atendido y acompañado. Y si no cesa su comportamiento, tiene que ser sancionado por la autoridad, además de acompañado.
Pero en todo caso, es imprescindible que los servicios de salud mental públicos y privados infantojuveniles sean conscientes, sin eufemismos y alejados de apriorismos y prejuicios, de la gravedad y el impacto grave sobre la salud y el futuro desarrollo de estos niños. Por no hablar de los derechos de los padres y madres alienados que se ven brutalmente separados de sus hijos e hijas, y ven transformarse el amor que sus hijos les tenían en odio o indiferencia, en el mejor de los casos. Estos padres y madres, abuelos, tíos y familiares también son, reitero, las segundas víctimas de un sistema de salud mental y servicios sociales, de protección de los menores que no es bastante sensible ni audaz, en el reconocimiento y la acción decidida ante este fenómeno.
Es necesario, sin ambigüedades, que se establezcan protocolos profesionales para su reconocimiento y acción. Para restaurar con celeridad y eficacia, con el acompañamiento terapéutico y judicial necesario, los vínculos paterno y maternofilial originarios que están siendo dañados, y también los vínculos con los grupos paterno o materno que esté alienado: o no es grave que los abuelos pierdan sus nietos, por la decisión alienadora e insana de un padre o de una madre? Y los tíos, y los primos, y el grupo de amistades, también pierdan el vínculo en los casos más graves de alienación parental?
Finalmente, necesitamos que la autoridad del Estado, desde la Fiscalía que tiene que velar por la protección de los derechos de los menores, naturalmente el síndico de agravios como comisionado del Parlamento de Cataluña por los derechos de la infancia y sin duda el Poder Judicial, jueces y magistrados responsables de los Juzgados de Familia, asesorados por los equipos de psicología (*EATAF) que les asisten en su valiosa y difícil función de aplicar el derecho de familia, sean conscientes y encabecen los debates profesionales y jurídicos necesarios para proteger debidamente estos niños y adolescentes alienados.
Nos va el futuro y la felicidad de estos niños y jóvenes, de su plenitud como seres humanos. El desarrollo lleno de sus capacidades emocionales, afectivas, de salud. No actuar o actuar tarde condena el niño en heridas seguras con consecuencias en el futuro.
Poder estimar y estimar con libertad, sin coacciones de ningún tipo, está en el centro del que es y tiene que ser una persona digna y llena. Nada más y nada menos hablamos de esto.
Hay demasiados niños y jóvenes que son víctimas de la alienación parental. Y demasiado padres, madres y abuelos y tíos que ya han sufrido bastante este difícil y doloroso trance. Es hora, como sociedad madura, de abordar un debate sereno y libro de prejuicios, pero pleno de voluntad para proteger los hombres y mujeres de mañana. Un debate sereno para atender las víctimas, atender debidamente los niños, hacer la detección en las primeras fases y las actuaciones decididas y eficaces para reconocer y arbitrar las medidas terapéuticas y judiciales suficientes para revertirla.
La sociedad líquida difumina la idea de autoridad. Y desdibuja la idea que habiendo dos progenitores ambos aportan amor al hijo, y ambos son necesarios, también en los casos de separaciones y divorcios difíciles.
Los niños y niñas y adolescentes merecen disfrutar del amor, el bagaje y la riqueza que aportan sus dos progenitores y sus respectivos grupos paternos y maternos. Y la sociedad, el estamento médico y el Estado lo tiene que hacer posible.
Para vivir bien y para volar, como metáfora de una emancipación y una vida libre y llena, hacen falta dos alas, una mochila ligera y raíces.
Ningún niño más privado de lo más esencial: el amor de sus progenitores.
Josep Xurigué Camprubí, doctor en Cièncias Políticas (UAB) i profesor colaborador de Govern Local i Innovació (UOC)