A la Catalunya actual, en la majoria de parelles catalanes tots dos membres treballen i les famílies han de fer front a una repartició de les tasques comunes, en funció d’un conjunt de factors que es concreta i matisa en cadascun dels casos. Així doncs, aspectes com la cura dels fills, tasques domèstiques, manteniment del cotxe i de la llar, gestions amb l’administració, economia familiar, ... han de ser consensuats per tots dos membres de la parella, el que representa tot un repte que posa a prova la solidesa de la relació. Un bon nombre de parelles arriben a aquesta fita, consolidant així un nucli familiar operatiu amb harmonia. Malauradament, però, una ampli ventall de parelles viuen situacions de conflicte derivades de la manca d’acord, que depenent de la intensitat i freqüència poden arribar a nivells de insostenibilitat molt elevats, moment en el que un procés de divorci esdevé l’opció més desitjable per a tothom. Tot i així, encara a data d’avui hi ha una certa por social al trencament i les parelles continuen divorciant-se quan ja és massa tard i, quan la seva relació està massa minada, doncs contemplen el divorci com la “última opció”. En el casos de divorcis amb nens, les parelles trencades han d’afrontar una nova realitat que, sens dubte, ofereix noves i bones oportunitats. L’avantatge obvi principal és que els conflictes del dia a dia amb la parella desapareixen i que, pel que fa a les tasques comunes, cadascú ha de encaixar, individualment, les seves noves responsabilitats amb la nova llar i amb les relacions amb els fills. De manera general, la custòdia compartida és l’opció desitjable en qualsevol cas, doncs permet que tots dos progenitors assumeixen un grau similar de responsabilitat envers els seus fills, independentment del conflicte existent entre els adults. Afortunadament, cada cop són més les parelles catalanes que acorden aquesta nova modalitat que els permet corresponsabilitzar-se en l’exercici de les seves funcions envers els fills i de deixar de banda els conflictes del passat en la parella. Malauradament, la llei actual pràcticament només contempla la custòdia compartida en el cas que tots dos progenitors hi estiguin d’acord, atorgant en cas contrari la custòdia a la mare, de forma preferent. D’aquesta forma, molts pares que voldrien i podrien assumir per igual la cura dels seus fills, veuen perplexos com en perden la custòdia i, el que és pitjor, com es redueix dràsticament la seva relació amb ells. Els nens poden arribar a viure traumàticament aquesta realitat, doncs veuen com el pare desapareix de la nit al dia i identifiquen a la mare com la persona qui sempre està amb ells, gaudint únicament de la seva relació amb el pare alguns cap de setmana i, en el millor dels casos, alguna tarda entre setmana. El pare es veu expulsat del nucli familiar principal i resulta impossible donar continuïtat a la relació fins llavors existent amb els seus fills. Aquestes situacions generen inevitablement en els fills la concepció d’una família principal, amb la mare i d’una família secundària, i esporàdica, amb el pare. Per l’altra banda, les mares solen aferrar-se als seus fills i tenen dificultats per iniciar un nou procés d’autonomia personal i, fins i tot, per a acceptar la figura paterna en els seus propis fills, confonent els rol de la seva ex-parella amb el seu rol com a pare. En definitiva, en els progenitors hi ha un vencedor i un vençut i els fills esdevenen els lamentables perdedors. El conflicte augmenta exponencialment i tots dos progenitors poden arribar a mantenir una pugna per la custòdia del menor que, amb el sistema judicial actual i totes les seves carències, pot representar un desgast d’energia desproporcionat. Per tot això, en aquells casos que ambdós progenitors vulguin optar per la custòdia dels seus fills, la custòdia compartida ha de ser, a Catalunya, l’opció preferent. Aquesta nova modalitat és l’opció de futur que respon a una realitat actual i creixent, en la que els pares i mares divorciats encaixen el seu nou escenari familiar, corresponsabilitzant-se dels fills per igual. Els nens seran els guanyadors i la societat, madurarà amb ells. La custòdia compartida és la millor opció per a tothom. (versió reduïda – 2000 lletres) Custòdia compartida: la millor opció per a tothom En els divorcis amb nens, les parelles han d’afrontar una nova realitat que els ofereix noves i bones oportunitats. D’una banda, els conflictes domèstics desapareixen i, de l’altra, pare i mare han de trobar un nou encaix amb nous escenaris amb els seus fills. La custòdia compartida és l’opció desitjable, doncs permet que tots dos progenitors es corresponsabilitzin envers els seus fills, independentment del conflicte existent entre els adults. Afortunadament, cada cop són més les parelles catalanes que acorden aquesta nova modalitat, en la que no hi ha vencedors ni vençuts i en la que els fills poden gaudir de mare i pare per igual.. Malauradament, la llei actual només contempla la custòdia compartida en el cas que tots dos progenitors hi estiguin d’acord, atorgant en cas contrari la custòdia a la mare. Tanmateix, hi ha actualment un nombre creixent de pares que volen i poden assumir la cura dels seus fills. Es tracta de pares que cuinen, que juguen amb els nens, que canvien bolquers, que posen la rentadora, que van a buscar els nens a l’escola, que expliquen contes a les nit, ....Tot i això, sovint aquests pares veuen perplexos com perden els seus fills degut únicament a que la mare es nega a compartir-ne la custòdia, fent un ús abusiu i pervers de la llei actual. Els nens viuen traumàticament aquest canvi, doncs veuen com el pare literalment desapareix, de la nit al dia, limitant la seva relació a alguns caps de setmana i, en el millor dels casos, alguna tarda addicional. El pare es veu expulsat del nucli familiar principal i resulta impossible donar continuïtat a la relació fins llavors existent. D’aquesta forma es crea una família principal, amb la mare i una família secundària, i esporàdica, amb el pare. Per l’altra banda, les mares amb aquest perfil solen aferrar-se als seus fills com a resposta al divorci, i tenen dificultats per iniciar un nou procés d’autonomia personal i, fins i tot, per a acceptar la figura paterna. El conflicte post-divorci augmenta, els retrets del passat es magnifiquen i tots dos progenitors poden arribar a mantenir una pugna per la custòdia del menor que, amb el sistema judicial actual i totes les seves carències, pot representar un desgast d’energia desproporcionat, on el menor és mediatitzat i esdevé el principal perdedor. En conclusió, en aquells casos que ambdós progenitors vulguin optar per la custòdia dels seus fills, la custòdia compartida ha de ser, a Catalunya, l’opció preferent i indiscutible. Aquesta nova modalitat és l’opció de futur, que permet que pares i mares encaixin el seu nou escenari familiar, corresponsabilitzant-se dels fills per igual. Els nens seran els guanyadors i la societat, madurarà amb ells. La custòdia compartida és la millor opció per a tothom i un model a seguir.